Sempre he tingut els meus dubtes pel que fa a la participació a concursos per part del grups de teatre on he estat. Per una banda la participació és motivadora pels grups i la càrrega d’adrenalina que suposa actuar pensant que un jurat judicarà la teva feina té la seva gràcia. Naturalment tots sabem que no tothom està dotat de igual manera per a la interpretació i que això farà que, dins del mateix grup, uns tinguin possibilitat de guanyar premis i d’altres no, encara que tots hi posin el mateix interès i esforç.
Això, si parlem de la majoria del grups i no d’aquells especialitzats en preparar-se per guanyar premis. Vull dir aquells que amb els millors actors del grup assoleixen molts èxits als concursos. Té un gran mèrit, és clar, però hi ha grups que contínuament han d’anar donant alternatives a nous actors i gaudeixen amb aquesta feina formativa.
Dit això, personalment m’agraden molt més les Mostres de teatre on pots presentar la teva feina sense afegir-li la component competitiva.
Ara bé, el què em fa ser absolutament contrari als concursos és el... “tatatxannn” sopar de cloenda. Una pantomima on molts dels participant van de vint-i-un botó i emulant l’entrega d’oscars, entre plat i plat, s’entreguen els trofeus als guanyadors.
En uns moments de crisi on qui més qui menys s’ha d’estrènyer el cinturó, no és admissible que continuïn muntant-se sopars a 30 ó 35 euros el cobert per anar a recollir el premi de participació que, per cert en molts casos és bastant ridícul tenint en compte el cost de furgoneta, desplaçament, dinars, etc... Ah! i a més, hi ha qui t’amenaça de no pagar-te la participació ni la fiança si no et presentes al sopar. Fota-li gasto! I mai millor dit.
Que muntin un senzill acte per entregar els premis i es deixin de parafernàlies ridícules. Al cap i a la fi el que guanyi un premi estarà igual de content.
