Com cada any per aquestes dates, la majoria de grups de teatre del nostre país estan enfeinats amb els assajos de Els Pastorets. Són dies d'intens tràfec amb els nous actors, els papers canviats, els decorats renovats i el vestuari que s'ha de retocar. Com a gran escola de teatre, és normal que cada anys s'incorporin a “Els Pastorets” actors novells que s'han de vestir i a més, els vailets de l'any passat han crescut i apa! “S'han de fer més capes”, “On són totes les banyes?”, “Ei, Què falten túniques”, “S'han fet més ales d'angelet?”.
A mi, aquest enrenou en fa content perquè sempre he tingut una gran estimació per tota la feina que fan les persones dels grups de teatre que majoritàriament no surten a escena. Que faríem sense elles? I els tramoies allà dalt, i el de la màquina de fum i els de l'escotilló, “L'any que ve hem de mirar que no costi tant de baixar i pujar”...
Aquest any, a Ribes hem decidit retocar alguns dels decorats de paper, molts dels quals porten penjant del teler més de quaranta anys. I com el de la boca de l'infern estava massa deteriorat vam decidir fer-lo nou. Gràcies a la Rosa i la Laia Forns, a la Carmen Sánchez i en Pere Nicolau, enguany estrenarem un magnífic decorat... És el què us deia!
I creieu-me, estigueu on estigueu, no us perdeu Els Pastorets, siguin els que siguin. És un manera molt nostra de celebrar el Nadal i de sentir allò que va dir en Josep Maria Folch i Torres referent a que la seva obra ens retroba amb: “...la bona olor de la molsa humida i del suro florit i l'encís de la clàssica caseta de pessebre.” Visquen Els Pastorets!
