 |
| Bret Bailey. Dramaturg i director sud-africà. |
On
sigui que hi hagi societat humana, l’irreprimible Esperit de la
Representació s’hi manifesta.
Sota
els arbres als petits poblets i sobre sofisticats escenaris a les
grans metròpolis; a les sales d’actes de les escoles, els camps,
els temples; als suburbis, les places públiques, els centres cívics
i el subsòl de les ciutats; la gent es reuneix en comunió entorn
els efímers mons teatrals que creem per expressar la nostra
complexitat humana, la nostra diversitat, la nostra vulnerabilitat,
en carn i os, alè i veu.
Ens
reunim per plorar i per recordar, per riure i per contemplar; per
aprendre, afirmar i imaginar. Per meravellar-nos davant la destresa
tècnica i per encarnar deus. Per quedar-nos sense alè davant la
nostra capacitat de bellesa, compassió i monstruositat. Per
omplir-nos d’energia i poder. Per celebrar la riquesa de les
nostres diferents cultures i per fer desaparèixer les fronteres
que ens separen.
On
sigui que hi hagi societat humana, l’irreprimible Esperit de la
Representació s’hi manifesta. Nascut de la comunitat, duu posades
les màscares i els vestits de les nostres diferents tradicions.
Utilitza les nostres llengües, ritmes i gestos i obre un espai entre
nosaltres.
I
nosaltres, els artistes que treballem amb aquest antic esperit, ens
sentim impulsats a canalitzar-lo a través dels nostres cors,
les nostres idees i els nostres cossos per a revelar les nostres
realitats en tota la seva mundanitat i el seu rutilant misteri.
Però
en aquesta època a la qual tants milions de persones lluiten per
sobreviure, pateixen règims opressius i d’un capitalisme
depredador, fugen del conflicte i la confrontació; a la qual la
nostra privacitat és envaïda per serveis secrets i els nostres mots
censurats per governs intrusius; a la qual s’aniquilen boscos,
s’exterminen espècies i s’enverinen oceans: què ens
sentim impulsats a revelar?
En
aquest món de poders desiguals, al qual diferents ordres hegemònics
intenten convèncer-nos que una nació, una raça, un gènere, una
preferència sexual, una religió, una ideologia, un marc cultural és
superior a la resta, hom pot realment defensar la idea que les arts
haurien d’anar separades de les agendes socials?
Nosaltres,
els artistes d’àgores i escenaris, ens conformem amb les demandes
asèptiques del mercat o utilitzem el poder que tenim per obrir un
espai als cors i les ments de la societat, per a reunir gent al
nostre voltant, per inspirar, meravellar i informar, i per crear un
món d’esperança i de col·laboració sincera?
