El
CYRANO DE BERGERAC d'en Broggi és un gran muntatge al que l'entorn
escènic i sobretot l'Arquillué faran que se'l recordi molts anys,
tot i algunes baixades de ritme i algun personatge desdibuixat (vaig
trobar a faltar un autèntic Ragueneau).
L'Arquillué
compon un Cyrano creïble, proper, entranyable, empolsegat i
fantàstic. La Betriu està molt bé i en Quintana compleix. Menció
apart mereixen l'escenografia i la il·luminació que donen
profunditat i màgia a un espai escènic tant ben triat.
Ara,
no sé perquè aquest aferrar-se a la traducció d'en Bru de Sala. Un
traducció sobrevalorada de sempre i que en el seu moment va obtenir
el Premi Nacional de Teatre Josep M. de Sagarra. (Si Sagarra aixequés
el cap...)
Però
algú s'ha llegit l'original? Cal desvirtuar tant el text per fer les
rimes? Cal afegir coses com "llepar les rajoles" o "clavar
les soles". Cal utilitzar "paperina" com a sinònim de
barret. Canviar "Scaramouche" per "Pantaleó". O
fer dir a Cyrano "No! Passo, passo!" per fer una trista
rima amb "pallasso"...
Cal
fer declamar a Montfleury en castellà quan a l'original no canvia
l'idioma? La gracieta de fer parlar en castellà el personatge
ridícul és massa barata.
Per
altra banda, és necessari fer l'obra en vers? Jo crec que no. El
text d'en Rostand és tant potent i tant intel·ligent que estic
convençut que una bona traducció amb la mínimes ingerències i, és
clar, dita per un tros d'actor com l'Arquillué ens faria gaudir molt
més. Si ara, malgrat tot, no sona malament, imagineu-lo sense els
afegitons forçats i moltes vegades ridículs (Què hi pinten a la
traducció publicada la Marta i en Manelic? Afortunadament en Broggi
això ens ho va estalviar).
